Qui era el menescal?

Pàgina

A l’època medieval, el menescal era l’individu que es dedicava a l’atenció mèdica dels equins i, per extensió, dels altres animals de peu rodó, aplicant els coneixements propis de la disciplina coneguda tradicionalment com “art de la menescalia”. Aquests individus, però, no sempre van rebre aquest nom.

El mot clàssic grec, tant al món grecoromà com al bizantí, fou el de hipppiatros (‘metge de cavalls’), practicant de la ciència coneguda com “hipiatria”, ja que eren els equins els únics animals atesos per aquests tècnics, sent, possiblement, obra dels pastors la guarició dels animals de ramat, com s’ha documentat en èpoques posteriors.

A l’exèrcit romà existia el “veterinarius”, soldat que tenia cura de tots els animals emprats al context militar per qualsevol raó (guerra, càrrega, alimentació o sacrifici). A l’Occident medieval, amb l’única excepció del centre i oest de la Península Ibèrica, es difongué el mot “menescal”.

La paraula prové del fràncic marhskalk, ‘el que té cura dels cavalls’ (marh= cavall; skalk = el que té cura, el que serveix), en el sentit de tenir responsabilitat sobre ells, que podríem traduir per “cavallerís”. Entre els pobles germànics de la primera Edat Mitjana era un cap militar amb comandament i responsabilitat sobre dotze cavalls i, encara que a vegades podia exercir de veterinari, solia servir-se d’ajudants a l’hora de dispensar atenció sanitària a aquells animals. Aquesta doble funció, militar i veterinària, determinarà els usos de les paraules que derivaren d’aquella: en català, mariscal i menescal (o manescal), en francès maréchal imaréchal-ferrant, en italià marescallo i maniscalco, en anglès marshall, en alemanymarstall.

A l’Espanya moderna, la paraula mariscal servia per a designar els caps militars però també els veterinaris militars. Ara bé, a Castella i a Portugal, més influenciats per la cultura islàmica, es difongué l’ús d’albéitar (de l’àrab al-baytar, ‘metge de cavalls’) per a designar els menescals, i així apareix ja a les Partidasd’Alfons X el Savi.

D’altra banda, cal tenir en compte que les llatinitzacions dels mots amb què s’identifiquen aquests pràctics són habituals a la documentació medieval (“menescallus”, “faber”, “faber menescallus”). Les denominacions medievals continuaren en ús fins al desenvolupament de la professionalització contemporània i l’aparició d’escoles i facultats de veterinària a finals de l’època moderna i, sobretot, en les primeres dècades del segle XIX. Des de llavors s’imposà la paraula “veterinari”, d’origen romà i que venia a designar un camp d’activitats que anava molt més enllà dels cavalls.

Font web: L’art de la menescalia i els seus practicants. www.sciencia.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s